JOAN MANUEL SERRAT

Joan Manuel Serrat i Teresa ( Barcelona , 1943 ), conegut sobretot com Joan Manuel Serrat o senzillament Serrat, és un dels cantautors i m...

Joan Manuel Serrat i Teresa (Barcelona, 1943), conegut sobretot com Joan Manuel Serrat o senzillament Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars. La seva obra es desenvolupa indistintament en català i castellà.
Nascut al barceloní barri del Poble-sec, el 27 de desembre de 1943, és fill de pare català i mare aragonesa. L'any 1960 va obtenir el títol de torner-fressador a la Universitat Laboral de Tarragona, i el 1964 acabà els estudis a l'Escola de Pèrits Agrícoles de Barcelona. Després es matriculà a la Facultat de Ciències Biològiques, però la cançó va aturar els seus estudis.
La primera porta per donar a conèixer les seves cançons l'obre
Salvador Escamilla, que el convida sovint al programa Radioscope. Allí l'escolta Miquel Porter. Resultat: el 1965 entra als Setze Jutges, amb el número 13, i grava per a Edigsa el seu primer EP, que conté un tema mític: "Una guitarra", i tres cançons més o menys oblidades: "El mocador", "Ella em deixa" i "La mort de l'avi".
El seu èxit és rapidíssim i contundent, gràcies al seu charme personal, la seva veu, tremolosa però clara, unes melodies fàcils de retenir i uns textos sentimentals i alhora dignes. De fet, Serrat encén el fenomen dels fans, desconegut fins aleshores en la
cançó catalana.
El seu segon EP (
1966) confirma la seva línia ascendent. Conté tres temes indispensables de la seva primera època: Ara que tinc vint anys, El drapaire i Sota un cirerer florit, al costat de Quan arriba el fred, que va passar més desapercebuda.
Abans d'acabar l'any, publica un tercer EP, amb la cançó Les sabates (Les souliers), adaptada per Delfí Abella, i tres temes propis que es convertiran en èxits impressionants: Me'n vaig a peu, Paraules d'amor i Cançó de matinada. Amb aquesta última cançó, Serrat es convertirà també en una figura important a la resta de l'
Estat espanyol.
El
1967 Serrat és ja un intèrpret consagrat que mou multituds, com ho demostra fent el seu primer recital al Palau de la Música, en solitari. Aquest mateix any guanya diversos premis, entre altres el Gran Premi del Disc Català i el títol Important de l'Any.
Publica un primer LP, amb arranjaments musicals molt simples, que recull cinc cançons ja enregistrades prèviament (Ara que tinc vint anys, Una guitarra, El drapaire, La mort de l'avi i Me'n vaig a peu), i cinc d'inèdites: Balada per a un trobador, Els vells amants (cançó fortament inspirada en el tema de Brel Les vieux, encara que li falta la duresa d'aquesta última), Els titelles, Cançó de bressol (en la qual s'inclou una estrofa popular, cantada en castellà, la qual cosa desencadenà les primeres crítiques en els sectors més lingüísticament puristes de la cançó) i, sobretot, l'incombustible tema La tieta, que apareix paral·lelament en un SG amb Cançó de bressol. Aquest mateix any apareix Joan Manuel Serrat. Música sola, un àlbum amb versions instrumentals de deu cançons serratianes.
Joan Manuel Serrat anuncia la seva decisió de cantar també en castellà, opció que provoca una crisi sense precedents en les files de, l'encara nova, cançó catalana. Es formaren dos fronts, basats respectivament en el monolingüisme militant (
Raimon, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet...) i en defensa del bilingüisme (Guillermina Motta, Salvador Escamilla, Enric Barbat...). Haurien de passar molts anys perquè la relació entre cantants, que ni tan sols acceptaven compartir escenari, es restablís.
El fet és que el pas al castellà de Serrat, no podia sinó ser vist amb bons ulls pel règim, que començava a estar inquiet pel fet que cançons en català poguessin convertir-se en èxits a la totalitat de l'estat.
La "castellanització" de Serrat va a tenir el seu "premi": va ser elegit per representar Espanya al
Festival d'Eurovisió (que estava guanyat per endavant, després de pactes previstos), amb un tema de interès molt limitat, escrit pel Dúo Dinámico: La, la, la.
Però Serrat, conscienciat i molt pressionat des de Catalunya, va destapar la caixa dels trons negant-se a cantar si no ho feia en català. Enmig de l'escàndol va ser substituït a més córrer per
Massiel, que guanyà el Festival, que va ser presentada per tots els mitjans de comunicació com a una nova "Agustina d'Aragó", mentre l'"antiespanyol" Serrat, començava una llarga etapa de prohibicions i quedava vedat a Televisión Española.
Tot i això, Serrat no es queda inactiu, i s'estrena com a actor (no gaire bo, tot cal dir-ho) en la pel·lícula d'
Antoni Ribas Paraules d'amor, i fa una gira per Europa i per Amèrica llatina. Des d'aleshores no deixa de viatjar, i es convertirà en un cantant molt popular i molt volgut en terres d'Amèrica llatina, on li diuen afectuosament el nano.
Per altra banda, a més a més del disc senzill amb el La, la, la, que apareix abans de tot el garbuix, publica dos discos en català. Un SG amb Per Sant Joan, amb lletra de Serrat i música de Juan Pardo i Antonio Morales, i Marta, una bellíssima cançó d'amor, que tornarem a trobar en un proper LP, i l'LP Cançons tradicionals, que reuneix versions amb arranjaments d'
Antoni Ros-Marbà no gaire ben rebudes pels puristes del folklore. El ball de la civada serà l'únic d'aquests temes populars que Serrat acostumarà a interpretar en els seus concerts, al costat de les seves pròpies cançons, fins que el 1999 reprèn per sorpresa la Cançó del lladre en la gira de presentació d'Ombres de la Xina.
L'any
1969, a més de tenir una nova experiència cinematogràfica (La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, de Rovira Beleta), de cantar novament al Palau de la Música i de fer una sèrie de recitals al Teatre Tívoli, Serrat publica tres LP, un en català i dos en castellà. El disc en català, sense títol, conté algunes cançons conegudes, (Paraules d'amor, Marta i Cançó de matinada) i set d'inèdites, d'una gran qualitat: Com ho fa el vent, La Carmeta (retrat d'una vella prostituta que fa pensar en la cançó La Marie Vison, popularitzada per Ives Montand), De mica en mica, En qualsevol lloc, Saps, Camí avall i L'olivera. El qui fa els arranjaments musicals de l'àlbum, Ricard Miralles, serà, durant molts anys, el creador d'un "so Serrat", absolutament original i identificable entre mil. Els discos en castellà són un àlbum amb temes propis (on destaca la musicalització del poema de Rafael Albertí La paloma) i un àlbum monogràfic amb poemes d'Antonio Machado.
A partir d'aquest moment, Serrat alterna la producció en català i castellà, encara que amb el temps serà aquesta última la que tindrà un pes més considerable. Serrat ha enregistrat un total de deu àlbums en estudi en català i quinze en castellà.
El
1970 apareix un dels millors discos de Serrat, batejat senzillament amb el nom de Serrat 4. Serà presentat al públic al barcelonès teatre Coliseum, i compta amb deu cançons, gairebé totes magistrals. Sentimental i picaresc, home de barri i universal, populista sense demagògies, amb aquest àlbum Serrat arriba a la maduresa, i també al cim de la seva inspiració melòdica. A partir de aquí, encara que els seus textos seran cada vegada mes interessants i elaborats, les músiques, amb algunes excepcions, patiran d'una certa reiteració.
Durant els anys següents Serrat no grava en català. Té alguna nova experiència cinematogràfica, fa moltes actuacions, i, per fi, el 1973 torna a aparèixer a Televisión Española en un especial del programa A su aire, gravat a l'Aliança del Poble Nou.
El mateix any surt Per al meu amic, un àlbum amb temes interessants, com Helena (clarament inspirada en el crescendo que Jacques Brel aplicava a cançons com Ces gens-là), al costat de cançons sorprenents, com Per al meu amic, un tema molt sensual sobre l'amistat entre dos homes, i El vell, sobre un poema de Joan Vergés.
Passen alguns anys més, sense discos en català. El
1975, després d'unes declaracions fetes a Mèxic sobre els afusellaments del mes de setembre anterior, Serrat es veu obligat a mantenir-se exiliat. A França, el 1976 canta al teatre Bobino de París, on coincideix amb Georges Brassens. Quan torna de l'exili, el mateix 1976, fa una gira triomfant pels barris de Barcelona, a benefici de les associacions de veïns, gira que culmina en un recital en el Palau d'Esports de Montjuïc. Aquest mateix any, podem veure'l en un petit paper (un deficient mental que balla amb una mòmia d'un convent de monges, saquejat durant la Setmana Tràgica), a la pel·lícula La ciutat cremada, d'Antoni Ribas.
El 1977 apareix un nou disc en català: Res no és mesquí. Es tracta d'una recopilació de musicacions de poemes de Joan Salvat-Papasseit, "poeta de barri", amb qui Serrat té una forta afinitat estètica, ideològica i sentimental (ja en Quasi una dona deia "Vull ser mestre d'amor com en Salvat"). Entre aquestes cançons hi ha Si jo fos pescador (amb música de Rafael Subirachs) i Visca l'amor (amb música de Guillermina Motta). El disc es tanca amb una nova versió de l'esplèndida Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit, on les veus de Salvat (citat a partir de textos primerencs en prosa, de caràcter anarquista) i de Serrat acaben foses en una unitat indestructible.
El següent disc en català de Serrat, format majoritàriament per textos propis, arriba el
1980. Es tracta de Tal com raja. Conté tres poemes musicats de J.V.Foix (És quan dormo que hi veig clar), Josep Carner (El gall) i Josep Palau i Fabre (Vaig com les aus). Entre les cançons amb textos propis cal destacar Temps era temps, crònica sentimental de la postguerra, i dues cançons molt deutores de l'univers de Jacques Brel: La noia que s'ha posat a ballar, la protagonista de la qual s'assembla molt a la noia que balla sota el sol amb la indiferència dels qui passegen a Sur la place, i Per què la gent s'avorreix tant?, que és una versió gairebé literal d'una tema poc conegut del cantant belga, escrit per a la pel·lícula Un roi sans divertissement ( Pourquoi faut-il que les gens s'ennuient). Tal com raja, és el primer LP que Serrat grava amb Ariola en català, quan abandona Edigsa (fins ara Edigsa publicava els seus discos en català i Ariola en castellà). Edigsa, coincidint amb la sortida d'aquest àlbum, publica -jugada comercial que Serrat, indignat, denunciarà- un LP anomenat Encontre, que, presentat amb un text de Maria Aurèlia Capmany, recull les dotze cançons dels tres primers EP i els SG de 1968.
El
1984 apareix un nou disc en llengua catalana, Fa vint anys que tinc vint anys, per celebrar els seus quaranta anys. Inclou un poema musicat de Josep Carner, El falcó i un altre de Pere Quart, Infants. El mateix 1984, i després d'una llarga gira, Joan Manuel Serrat publica l'únic àlbum gravat en directe -deixant de banda algun disc pirata d'ínfima qualitat- de la seva carrera. El doble àlbum, titulat En directe, inclou vint-i-tres temes, només cinc dels quals són en català. Encara que el 1987 grava un parell de temes, entre ells Puff,el drac màgic, del disc d'aniversari de Falsterbo Vint anys, el següent àlbum de Serrat en català no apareix fins al 1989. Té un títol d'estratègia comercial, que pot ser llegit indistintament en català i en castellà: Material Sensible, de qualitat irregular. D'aquest disc cal destacar Malson per entregues, confús intent de cançó narrativa on el somni es fon amb la realitat, escrita en col·laboració amb Josep Maria Bardagí. Dues cançons resulten simpàtiques per la seva falta de pretensions: En paus, divertida sàtira de la jet-set i Kubala, tema escrit en honor d'un dels mites de joventut d'un afeccionat al futbol i barcelonista irremeiable.
I els anys passen, Serrat enregistra sobretot en castellà, i passa llargs mesos de gira sobretot a Sud-Amèrica. Finalment, l'any
1995 sorprèn a tothom amb el seu projecte de realitzar un disc i un espectacle en homenatge a la Nova Cançó. El cantant escull trenta-quatre temes enregistrats originalment entre 1962 i 1975. Cal remarcar que és molt discutible fer coincidir el final de la Nova Cançó amb la mort de FrancoFranco]]. La Nova Cançó, com a moviment no supera la crisi interna i la dissolució d'Els Setze Jutges, és a dir, no passa de l'any 1968. Grava un doble CD, Banda sonora d'un temps d'un país, que apareix a principis de 1996 i que presenta en dos recitals multitudinaris al Palau Sant Jordi, de Barcelona, per Sant Jordi del mateix any. El disc recull temes d'Els Setze Jutges: Lletania, de Miquel Porter i Lluís Serrahima, amb música de Jaume Armengol, L'amor perdut, de Joan Ramon Bonet, Si jo fos pescador, poema de Joan Salvat-Papasseit amb música de Rafael Subirachs, Venedor d'amor, un altre poema de Papasseit amb música de Martí Llauradó, A la vora de la nit, de Josep Maria Espinàs, L'estaca, de Lluís Llach, en una versió que alguns consideren "irreverent" -cal tenir en compte les diferències ideològiques entre Llach i Serrat- Quan érem infants, de Delfí Abella, No trobaràs la mar, de Maria del Mar Bonet, Què volen aquesta gent?, amb text de Lluís Serrahima i música de Maria del Mar Bonet, El melic, d'Enric Barbat, Cançó del desig farsant, poema de Sagarra amb música de Guillermina Motta, L'home del carrer, de Pi de la Serra, Havia de ser així, també de Pi de la Serra, esplèndida i gairebé desconeguda, Les floristes de la Rambla, de Miquel Porter, les pròpies Me'n vaig a peu i Paraules d'amor -una versió instrumental, interpretada al piano per Tete Montoliu, que havia acompanyat Serrat en els seus inicis i que havia gravat dos àlbums amb versions jazzístiques de les seves cançons-, El setè cel, de Sisa, Noia de porcellana, de Pau Riba, Flors de baladre, d'Isidor Marí, D'un temps d'un país, de Raimon, Blues en sol, de Guillem d'Efak, El gessamí i la rosa, poema de Carner amb música d'Ia Batista, Perquè vull, d'Ovidi Montllor, La Lilí i l'Alí Babà, de La trinca -en realitat un plagi descarat de la cançó de Boby Lapointe Meli-Melodie, Per Mallorca, d'Al Tall, T'estim i t'estimaré, d'Antoni Parera Fons, amb text d'Antoni Mus, Petita festa, de Toti Soler, sobre un poema xinès de Li-Po adaptat lliurement per Marià Manent, Anirem tots cap al cel, de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, Cançó del soldat avergonyit, fragment de l'obra teatral El retaule del flautista, Tot és gris Misty, tema adaptat per Jaume Piques, que cantava Núria Feliu, Roseta d'Olivella, del Grup de Folk, i tres temes d'autors que van influir en la Cançó: La noia del duro (La fille a cent sous), de Brassens, L'amor que vindrà (Le prochain amour), de Jacques Brel, i Susanna, de Leonard Cohen, adaptades respectivament per Delfí Abella, Josep Maria Andreu i Joan Soler i Amigó.
El disc, d'una excel·lent factura, planteja alguns interrogants. El més greu: ¿fins a quin punt no ha estat utilitzat per aixecar una espècie d'acta de defunció de la Cançó, convertint-lo en un balanç de clausura? En tot cas, Serrat n'ha sortit beneficiat: ell, marginat temps enrere per una Cançó "pura" i monolingüe, s'ha convertit en l'integrador i el reinvicador. "El bo de la pel·lícula". Les coses no són tan senzilles com semblen.
Durant el 1997 i el 1998, Serrat continua les seves gires estatals i americanes (a vegades en companyia d'
Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos). El 1997 grava en català, per a Audivis, tres contes sobre fons orquestral, entre els quals La història de Babar. L'abril de 1999, presenta al flamant Auditori de Barcelona el CD Ombres de la Xina, al mateix temps que recupera alguns dels seus temes clàssics.
El 2006 treu el disc Mô, nom que transcriu la manera com els baleàrics pronuncien
Maó, localitat on el cantant passa algunes temporades.
Actualment, tots els àlbums originals de Serrat es troben disponibles en format CD, publicats per BMG Ariola. Només romanen "introbables" alguns temes publicats en discos SG o EP.
Pel que fa a la bibliografia, s'han publicat diversos llibres sobre la vida i obra de Joan Manuel Serrat, entre d´altres Serrat, de
Manuel Vázquez Montalbán (1973), Joan Manuel Serrat, de Joan Manuel Escrihuela (1992) o Serrat, canción a canción de Luis García Gil (2006).
Les cançons de Serrat han estat enregistrades per diversos intèrprets, moltes vegades en altres idiomes.
Mina Mazzini, Gino Paoli, l'israelià David Brossa, la brasilera Maria Bethania (col·laboradora en l'àlbum Sincerament teu, que Serrat grava en portuguès l'any 1986), Gloria, Miguel Ríos, el Grup Estel, Mocedades, Julio Madrid, The London Symphony Orchestra, Dyango, Manzanita, Llorenç de Santamaria, l'Orquestra Plateria, el gallec Carlos Emilio Pons, Montserrat Caballé, Moncho, Núria Feliu entre d´altres.

COMMENTS

Nombre

- CHANSON,2,16J,6,CANÇÓ,8,CHANSON,4,EFAK,1,NC,5,NOVA,6,
ltr
item
LA NOVA CANÇÓ: JOAN MANUEL SERRAT
JOAN MANUEL SERRAT
https://bp0.blogger.com/_VJ9qBxMLNbI/R2QLUt8AL8I/AAAAAAAAL64/e4BZQ8TMb9o/s320/200px-Serrat_portrait.jpg
https://bp0.blogger.com/_VJ9qBxMLNbI/R2QLUt8AL8I/AAAAAAAAL64/e4BZQ8TMb9o/s72-c/200px-Serrat_portrait.jpg
LA NOVA CANÇÓ
https://jafudes.blogspot.com/2007/12/joan-manuel-serrat.html
https://jafudes.blogspot.com/
https://jafudes.blogspot.com/
https://jafudes.blogspot.com/2007/12/joan-manuel-serrat.html
true
6835208121032474872
UTF-8
Loaded All Posts Not found any posts MÉS MÉS... Reply Cancel reply Delete - Home PAGES POSTS MÉS... RECOMMENDED FOR YOU LABEL ARCHIVE SEARCH MÉS Not found any post match with your request Back Home Sunday Monday Tuesday Wednesday Thursday Friday Saturday Sun Mon Tue Wed Thu Fri Sat January February March April May June July August September October November December Jan Feb Mar Apr May Jun Jul Aug Sep Oct Nov Dec just now 1 minute ago $$1$$ minutes ago 1 hour ago $$1$$ hours ago Yesterday $$1$$ days ago $$1$$ weeks ago more than 5 weeks ago Followers Follow THIS CONTENT IS PREMIUM Please share to unlock Copy All Code Select All Code All codes were copied to your clipboard Can not copy the codes / texts, please press [CTRL]+[C] (or CMD+C with Mac) to copy