Lluís Llach i Grande ( Girona , 7 de maig de 1948 ) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que po...
Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que pot considerar-se com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista compromès amb el seu entorn, ha estat un referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona. Va viure la seva infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.Segons paraules del propi Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l'edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard. Observant la bona oïda del seu fill, confien la seva educació musical a Quim Gil, pel que fa al solfeig, i Lau Roure i la seva esposa Montserrat.Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per a continuar els seus estudis internat al col·legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano. El contrapès a aquest món solitari el troba els estius anant al poble de la mare, Porrera, on coneix Jorgina Domènech que l'apropa a la música dels chansonniers francesos, i de manera especial Jacques Brel. A ella li dedicà l'any 1968 la cançó d'amor Per un tros del teu cos. Però la seva primera cançó, Que feliç era, mare, amb lletra del seu germà, és del voltant de 1965.Els Setze JutgesEl 1963, a l'edat de 16 anys, es trasllada a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la Facultat d'Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim component.El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.El 1968, any del maig francès, del qual es considera fill, és per a Llach el de l'arribada de l'èxit popular amb L'Estaca. Els censors aprovaren aquesta cançó a la vuitena volta que Llach la va presentar, això si, va ser aprovada amb un altre nom,"Ahir". Aquest himne de reivindicació dels Països Catalans va ser prohibit l'any següent, però ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es converteixen en els seus representants, acord que perdurarà fins el desembre de 1990.El novembre participa acompanyat de Dolors Lafitte al Festival de la Cançó de Barcelona amb la cançó A cara o creu (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava un representant de CBS a Espanya, que li ofereix fitxar per la multinacional per cantar en castellà. Desestima l'oferiment i signa un contracte amb un petit segell discogràfic català, Concèntric, que tenia com a únic objectiu mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista. Amb aquesta discogràfica grava el seu primer disc amb les cançons Que feliç era mare, La barca, En Quitero i El Parc.L'any següent, grava el seu primer llarga durada: Els èxits de Lluís Llach, reeditat posteriorment amb el títol Les seves primeres cançons. La popularitat del cantant va pujant i amb el tema Irene, ja amb la discogràfica Movieplay, assoleix les 100.000 unitats venudes del disc que l'integra. Irene neix d'un desengany amorós amb una noia francesa que estiuejava a L'Escala i que li obre les portes de tots els canvis que s'estaven produint a França.El 13 de desembre de 1969, es va presentar en solitari al Palau de la Música Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors del moment amb una popularitat creixent a tots els nivells. Aquest recital és conegut pel fet de que L'Estaca és cantada només pel public doncs ja havia sigut prohibida. Ara i aquí recollia en directe la seva actuació. El 26 de desembre canta per primer cop amb Laura Almerich, una part fonamental del seu acompanyament musical durant tota la seva carrera.Exili a ParísA partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució intel·lectiual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on critica la política de Franco, provocant que l'ambaixador espanyol abandoni la sala. De retorn, i després de ser ajornat repetides vegades, el 6 de desembre, Lluís fa el seu debut al teatre Monumental de Madrid, sent el primer recital íntegrament en català en un local comercial. Ambdós fets li van ocasionar dures prohibicions: durant quatre anys no podria cantar a l'Estat espanyol, tret de Catalunya. La seva situació professional es fa insostenible i decideix exiliar-se a París al costat dels seus representants. Teresa Rebull el presenta a Paco Ibañez i a Mikis Theodorakis.El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada Com un arbre nu, i els anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach fora de Catalunya amb les seves actuacions a l'Olympia de París.El debut es portà a terme el 21 de gener de 1973, i els crítics coincideixen en que fou una de les seves millors actuacions fins aleshores. Si bé el públic era predominantment català, també hi assistiren molts francesos, i l'èxit significà el triomf definitiu tant de Lluís Llach com de la Nova Cançó a París.Durant la seva estada a França, torna en ocasions molt concretes i també canta a Suïssa, Alemanya, Mèxic.Després de 4 anys d'absència, tret de petits recitals a les comarques gironines, el 2 i 3 de febrer de 1974 torna a actuar al Palau de la Música per presentar en directe les cançons del seu nou disc I si canto trist. Els recitals tingueren una molt bona recepció tant de públic com de crítica, que li reconegué un gran pas en la seva maduresa artística, destacant especialment el seu pas de la guitarra al piano i que per primer cop hagués optat per musicar textos d'altri (La casa que vull de Salvat-Papasseit i Cançó a Mahalta de Màrius Torres). Les cues arribaren a ser excepcionals i tothom coincidia en que la tanda de recitals podia haver-se allargat una setmana més.Un mes després torna a actuar a l'Olympia, aquesta vegada compartint escenari amb Francesc Pi de la Serra, tornant a obtenir un gran ressò a Catalunya a causa de les circumstàncies polítiques que es vivien.TVE enregistra un recital ofert en la campanya del Grec d'aquell any, però la seva emissió és ajornada a última hora perquè el cantant s'havia dirigit al públic íntegrament en català.Viatge a ÍtacaEl seu nou treball de l'any 1975, Viatge a Ítaca, basat en textos de Kavafis, es converteix en el seu disc més venut fins aleshores amb 150.000 còpies. Amb aquest disc inicia la col·laboració en els arranjaments de Manel Camp i amb el bateria Santi Arisa, ambdós antics components de Fussion.La seva presentació es feu el 7 de maig al Palau de la Música i a les vint-i-quatre hores de posar-se les entrades a la venda ja s'havien exhaurit. L'esdeveniment previst en principi per a set actuacions, finalitzà a la cinquena, quan se li prohibeix un bis, se'l deté i se'l porta a la Comandancia Superior de Policía. Mentre, el públic va abandonant el Palau cantant a cor L'Estaca. Se li prohibeix seguir amb els recitals, se li imposa una multa de 100.000 pessetes, i durant més de vuit mesos van ser prohibides totes les seves actuacions a l'Estat espanyol. L'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, ho justifica per les reiterades infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él, caso que el señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo expresiones que la autoridad gubernativa ha estimado como atentatorias a las instituciones y a la legislación vigente.Mentre persisteixen les prohibicions a l'interior (més de 45), Llach es torna a refugiar a l'estranger. El mes d'agost actua a Londres, una altra vegada a l'Olympia, a Veneçuela, i el Théatre de la Ville li ofereix un contracte per actuar durant quinze dies. Coincidint amb aquestes actuacions, mor Franco.Actua per la TV francesa al costat del mític George Brassens en un programa de cap d'any a Avinyó i de gran audiència.El 15 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la mort de Franco, Lluís Llach torna a reaparèixer després de molts anys de prohibició en solitari en tres grans recitals al Palau d'Esports de Montjuïc on va demostrar contundentment el seu poder de convocatòria amb l'assistència d'unes 30.000 persones. Aquests recitals són recollits en forma de disc sota el títol de Barcelona, gener del 76, tot un document sonor de la situació i sentiments d'uns moments històrics. Per primer cop totes les seves cançons passen la censura. Les primeres files les ocupen els representants de totes les forces polítiques i sindicals de l'oposició al franquisme. En principi previst per un únic concert, i vist que les entrades s'exhaurien ràpidament, el promotor Oriol Regàs aconsegueix de Martín Villa fins a tres sessions, prohibint ja la quarta.Quatre mesos després, el 7 de maig protagonitza un altre recital multitudinari al campus de la Universitat de Bellaterra.Però la transició només havia fet que començar i segueixen les prohibicions. També comencen a haver-hi conflictes laborals com la vaga general del 3 de març a Vitòria originada per l'acomiadament de setanta treballadors, que acaba amb la policia disparant indiscriminadament amb el resultat de 5 morts i 40 ferits, sota les ordres del ministre Manuel Fraga. Assabentat del fet, Llach es posa a treballar en una creació inspirada en el dolor i en la desesperació, neix Campanades a morts, estrenada a Euskadi Nord a finals del mateix any en un recital molt emotiu.Llach afronta un nou repte en l'enregistrament del disc amb la incorporació d'una orquestra simfònica dirigida per Manel Camp i la Coral Sant Jordi dirigida per l'Oriol Martorell. Aquesta cantata fúnebre està plena de tensió i tragèdia, reflex del moment. A la segona cara, destaca sobretot la popularíssima Laura. Quatre mesos després d'aparèixer ja se'n havien venut 250.000 còpies.Companys, no és aixòEls esdeveniments polítics que es van succeint, el 1977 és l'any de les primeres eleccions democràtiques, coincideixen amb un període de reflexió de Lluís ajudat pel descans d'una travessia. Així, com a contrapunt al seu darrer disc, del 27 d'octubre al 12 de novembre de 1978 presenta al teatre Romea El meu amic el mar, carregat de ressonàncies empordaneses, amb una nova tendència a l'intimisme i mediterraneïtat en els seus treballs.Aquest disc és important en la carrera de Llach en el sentit que significa un cert trencament en la seva condició de mite i portaveu d'una col·lectivitat. De fet, a partir d'aquell moment, el cantant només tornarà a actuar en grans espais públics en comptades ocasions, destacant el recital de Sant Joan de 1981 i especialment el del Camp del Barça de 1985.Però el disc tanca amb una cançó de rebel·lia, Companys, no és això, que obria les portes del següent disc més reivindicatiu Somniem, i que molestarà alguns sectors que consideren que la Nova Cançó ja ha complert la seva funció i la política s'ha de deixar en mans dels polítics. Lluís Llach, com la resta de components del moviment de la Nova Cançó, es veu apartat en la cursa per recuperar els drets perduts. Han passat a ser la punta de llança a fer nosa. És l'inici del final del moviment artístic. Tot ha canviat molt de pressa, fins i tot la seva imatge que ara se'ns presenta amb el front descobert, i Llach pensa en la seva retirada. És l'inici del final del moviment artístic.L'aparició d'aquest disc coincideix amb la seva reaparició a Madrid, després de vuit anys de prohibició, i a Barcelona, després de tres anys de no actuar-hi. Els recitals es feren al Romea que, després de varies ampliacions, foren trenta actuacions amb el teatre ple de gom a gom. És la primera vegada que entre el públic no hi ha ni crits, ni pancartes, ni la simbologia que durant tants anys van alimentar els seus concerts.L'any 1979 actua per primer cop al Liceu per presentar Somniem, sent el primer cantant no operístic que hi actua en dos històrics recitals. Inclou el poema musicat Criatura dolcíssima de Joan Fuster, amb qui tingué una relació d'amistat. El contingut del disc significa el retorn a la lluita, a la reafirmació dels seus principis humans. Un dels discos més estranys i desiguals del cantant, que tenia el convenciment que es tractava del seu testament musical, doncs preveia retirar-se un cop finalitzada la gravació. Durant molts anys va ser una de les produccions que Llach més estimava.Entre els anys 1978 i 1979, Llach es sentia descontent amb els seus resultats artístics al no poder desenvolupar la seva feina en bones condicions tècniques. De fet, LLach comunica la seva decisió de plegar als seus mànagers Joan Molas i Núria Batalla que li aconsellen que no ho digui públicament. Va ser un bon consell perquè al cap de 8 mesos s'ho repensa i decideix tornar a cantar. Un dels principals motius del retorn és el reconeixement internacional que va suposar rebre l'any 1979 el premi Luigi Tenco com a millor cantant estranger a San Remo, i el testimoni humà dels integrants del Club Tenco que l'animen a continuar.L'any 1980 és un any de transició tant pel que fa al nombre de concerts com en noves publicacions. Canta a Alemanya, Bèlgica, Itàlia i França, i no és fins l'any següent que treu un nou disc força atípic: Verges 50. Torna als seus orígens de la infància amb una primera cara totalment instrumental on destaquen els arranjaments de Manel Camp, i amb una segona cara que acaba amb una de les seves millors cançons País petit. Fou presentat en diversos concerts realitzats amb la col·laboració de la Banda Municipal de Barcelona.Aquest 1981 torna a ser un any de gran activitat. Amb el complement de Marina Rossell torna al mes de març amb tres concerts al Théatre de la Ville. Per Sant Joan participa en el magne recital del Camp Nou. I, malgrat portar ja sis anys de la mort del dictador, tingué novament problemes amb TVE en ser-li prohibit un programa especial. Llach reclama danys i perjudicis a la televisió espanyola, finalment guanya el judici i és indemnitzat.De fet, el compromís ètic del cantant continua, malgrat les reticències de la classe política, i en un acte del 8 de gener de 1982 a la Nau del Clot afirma: ...els que som nacionalistes radicals, en som per principi, per obligació i amb orgull.Amb I el somriure, la revolta (1982) comença la seva col·laboració amb Miquel Martí i Pol, amb una primera part cantant els seus versos. El disc es presenta al llarg de vint actuacions al Poliorama, i els guanys del primer foren lliurats a Amnistia Internacional a Catalunya. En aquest disc Llach utilitza per primera vegada a fons els sintetitzadors.Aquest mateix any, la Generalitat li concedeix la Creu de Sant Jordi, que recull la seva mare, per la qual va ser un gran regal del seu fill dos anys abans de la seva mort.El gener de 1983, en un concert al Palau dels Esports pro-damnificats per les inundacions, actuen per primera vegada plegats Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach.El 1984 surt l'àlbum T'estimo que inclou una cançó ambigua de gran força: Amor particular. L'Acadèmia francesa del Disc li atorga el Premi al millor Compositor de l'Any.L'any 1985 començava de nou amb una tanda de concerts al Théâtre de la Ville de París, obtenint el més gran ressò de la premsa francesa de les seves actuacions. I després d'un any de feina, la seva mare i el mar s'uneixen en el tema que dóna títol al següent àlbum: Maremar (1985). Tot el disc és marcat per la recent absència de la seva mare. El Cant de l'enyor compta amb la col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. Inclou Un núvol blanc, una barreja d'enyor i melangia de gran tendresa interpretativa. A partir d'aquest compta amb la col·laboració de Carles Cases.Com a fet curiós i representatiu alhora de la seva popularitat arreu d'Europa, el sindicat Solidaritat polonès adopta L'Estaca com a himne propi[1].El 6 de juliol del mateix any, Lluís Llach fa el recital més multitudinari i insòlit de la seva vida al Camp Nou, amb més de 100.000 persones, i amb una orquestra dirigida per Manel Camp. L'espectacle memorable és enregistrat en un doble àlbum de quinze temes anomenat Camp del Barça. 6 de juliol de 1985. Sociològicament, el recital tingué una incidència sense precedents al país. Però a diferència del de 1976, la primera fila ja no estava plena de polítics. Lluís Llach afirmava: ...a hores d'ara, estem passant per uns anys en els quals sembla que el fet d'haver mantingut actituds resistencials, culturals, és quasi una mena de patrimoni vergonyós.El 1986 fitxa per la multinacional CBS i enregistra Astres mirant d'unir l'home i l'univers. En aquest cas un manresà en substitueix un altre pel que fa als arranjaments, Carles Cases a Manel Camp. La presentació es feu el 25 de gener de 1987 al Mercat de les Flors de Barcelona amb un total de 21 recitals. Cal destacar la utilització d'una infraestructura tècnica molt considerable amb sintetitzadors, fumeroles, vídeos, i molts watts de llum i so. Evidentment era un espectacle de trencament amb el passat i d'evident innovació musical. També cal citar que per primera vegada, Llach acaba el concert sense cantar L'estaca, malgrat la insistència del públic.El mateix any participa en un àlbum col·lectiu en homenatge a Federico García Lorca amb artistes de diverses llengues com Leonard Cohen, Angelo Branduardi, Moustaki, Donovan, Chico Buarque i d'altres.L'any 1988 s'estrena com a baríton sota la batuta de Jean-Claude Casadesus al Palau de Congressos i de la Música de Lille per interpretar el Rèquiem de Fauré. El mateix any estrena al Palau un àlbum força heterogeni: Geografia, el qual, després de molts anys d'absència el representa a l'escenari de l'Olympia de París.Participa en les sis hores contra l'entrada a l'OTAN a Barcelona, i més endavant, juntament amb d'altres representants històrics de la Nova Cançó, pren part en una tancada de dos dies organitzada per l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), a les dependències de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en contra del tracte discriminatori que reben per part de les emissores radiofòniques que pertanyen a la Generalitat i de la televisió de Catalunya, TV3.Miquel Martí i PolLluís Llach actua per darrera vegada a l'Olympia el 22 de novembre del 2006El 1991 tanca el seu contracte amb CBS amb la sortida del disc Torna aviat, un calaix de sastre de les seves composicions dels darrers cinc anys, gravades íntegrament a la seva masia a Parlavà. El disc inclou Roda, dedicada a Miquel Martí i Pol i Au blanca que compta amb la col·laboració de la soprano Victòria dels Àngels. També hi apareix el tema La forja, un tema instrumental escrit per a la producció de TVE La forja de un rebelde.Aquell any els metges li van diagnosticar un càncer que va vèncer amb força de voluntat i l'ajuda del seu amic Martí i Pol, amb una salut també molt fràgil. Amb entusiasme i passió comencen a treballar plegats en els textos d'Un pont de mar blava que es publicaria dos anys més tard.A partir d'aquest moment treballarà amb Picap amb qui publica el 1992 un doble àlbum recopilatori d'actuacions recents amb el nom Ara, 25 anys en directe. Per celebrar els seus 25 anys de carrera, recupera temes antics amb versions modernitzades, més un parell de cançons inèdites. És un disc que va a la recerca del Llach quotidià, de la seva relació habitual, dia a dia, amb el públic més variat. Per aquest motiu es gravat en petits recitals a petites viles.Amb la citada col·laboració de Miquel Martí i Pol, el 1993 fa una síntesi de les cultures mediterrànies en el treball titulat Un port de mar blava. Cal destacar-hi les intervencions de les cantants Amina Alaoui i Nena Venetsanou, que interpreten en àrab i grec respectivament, els temes Tanta llum de mar i Lentament comença el cant, i que retrobem al fragment resolutiu de l'obra.Torna a composar una banda sonora per la pel·lícula Le voleur d'enfants que reflexa en el disc A Bigi, perquè el ballis. Aquest mateix any rebutja la nominació al Premi Príncep d'Astúries.L'any 1994 apareix el disc Rar que aplega enregistraments en directe de l'any anterior de material divers que Llach havia anat guardant al calaix, amb dues cançons inèdites, una d'elles, Roses blanques, escrita per Martí i Pol.PorreraHavent traslladat la seva residència habitual a Porrera, l'any 1995 treu un disc amb material nou i unitari que porta el nom del poble: Porrera. Com a Verges 50, Lluís Llach recrea el passat per tal d'entendre el present, utilitzant el petit poble de Porrera, on ell se sent físicament arrelat des de les seves estades estiuenques quan era petit. Els textos han estat elaborats novament amb la col·laboració de Miquel Martí i Pol, amb qui Lluís Llach duu a terme una autèntica simbiosi.Celebrant el seu trentè aniversari, fa un gira acompanyat només del seu piano i la seva guitarra, el resultat serà l'espectacle Nu, el qual serà la base del seu nou disc de l'any 1997 amb el mateix nom amb cançons de totes les èpoques. Hi torna a haver indicis de retirada que s'esvaeixen amb l'aparició a finals del 1998 del seu nou treball 9, que marca una nova etapa musical amb nou cançons dedicades a nou històries totalment diferents amb temes dedicats a l'amor, a la política i a la crítica social. Musicalment es nota la mà del productor del disc, el guitarrista rocker Jordi Armengol.El mes de maig de 1999, en plena guerra de Kòsovo, publica un CD amb només dos temes, per dedicar tots els beneficis a l'associació Ajuda per Kòsovo, i el 2 de juliol intervé al Palau Sant Jordi en el macro-concert Catalunya X Kosovo. El 5 de novembre, la UNESCO nomena Llach Artista per la Pau. A finals de l'estiu del 2000, inclouria aquests dos temes en el nou disc Temps de revoltes, acompanyat de la cantata Germanies, una reflexió sobre el futur dels Països Catalans, creada en col·laboració amb Miquel Martí i Pol. L'espectacle amb el mateix nom és estrenat a València amb l'acompanyament d'una banda integrada per 15 músics, la participació de la cantant cubana Lucrecia, del contratenor Xavier Torra i d'una coral formada por 200 nens de diferents agrupacions corals.El 30 de desembre actua al Palau de la Música Catalana al costat de la bailaora Cristina Hoyos en un espectacle de dansa i música on es complementen cultures molt distintes. El 17 de desembre del proper any , Llach i Hoyos tornarien a compartir escenari, aquest cop, al Teatro Real de Madrid. Es presentarà de nou el 2002 en els festivals de de Cap Roig, a l'Empordà, i al de Benalmádena.Llach incorpora en les seves actuacions de l'any 2001 el tema Campanades a morts com a manifestació en contra de l'assassinat d'Ernest Lluch a mans d'ETA el 21 de novembre de l'any anterior.El 29 de desembre del 2002 es produïa un concert extraordinari al Palau Sant Jordi davant 12.000 espectadors, on Lluís Llach i Josep Carreras unien les seves veus per cantar per la pau en un recital memorable que prengué com a nom Junts i del que en sortiria un disc pocs mesos després. Els dos artistes interpretarien cançons populars catalanes i algunes de les més emblemàtiques del cantautor de Verges.La temporada del 2003 és una de les més proliferes en actuacions per presentar el seu nou disc estrenat el 3 de novembre de l'any anterior al Liceu després de 23 anys: Jocs. Hi destaquen temes per amics desapareguts, i sobretot Vell és tan bell, dedicat a la també recent desaparició del seu pare.El 6 de setembre Lluís Llach interpreta per primera vegada a la Plaça Major de Verges l'obra Verges 50.A finals d'any, presenta un nou recital, Poetes, en el que vol retre homenatge als poetes i escriptors catalans que han estat decisius en la seva trajectòria musical, i molt especialment al seu gran amic Miquel Martí i Pol, que ens havia deixat l'11 de novembre. L'enregistrament dels concerts d'aquest recital a la sala Apolo, va originar la sortida d'un nou CD-DVD, a la primavera. El 26 de juny, Porrera organitza un acte d'homenatge al poeta Miquel Martí i Pol, incloent un concert de Lluís Llach i una vetllada literària on intervenen diferents convidats.Durant l'any 2005 fa la gira Que no s'apague la llum conjuntament amb el cantant valencià Feliu Ventura, que comporta la gravació d'un disc conjunt en directe amb temes dels 2 cantants, enregistrat al Gran Teatre de Xàtiva.El gener del 2006, Lluís Danés presenta l'espectacle de teatre Tranuites Circus que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. El cantautor donarà veu amb les seves cançons als anhels inconfessables d'uns personatges que passen la nit sense dormir: els tranuites.Preparant el comiatLluís Llach presenta el 17 de febrer de 2006 el seu darrer espectacle i., que ha de servir de base per al darrer disc que publicarà l'artista abans de l'anunciada retirada de març de 2007. La cita és a la sala Apolo de Barcelona en una tanda de concerts d'una setmana, amb tres dates posteriors afegides per la gran demanda popular.El 22 de novembre del 2006 realitza un emotiu concert de comiat a l'Olympia de París.El 12 de febrer del 2007 es va presentar oficialment al Liceu el llarg-metratge en forma de documental titulat Llach, la revolta permanent, dirigit per Lluís Danés i produït per Mediapro. El material prové d'un equip de càmeres d'aquesta productora que realitza un seguiment a Lluís Llach durant tot el 2005 tant en la seva vida privada com en la professional.Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb acompanyament de músics, el dia 24 de març a Verges en una carpa amb capacitat per a cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran demanda per assistir a aquest concert, com ho demostra que les entrades s'exhaurissin en mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert per al dia anterior.Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el punt àlgid de la seva carrera artística, en un concert d'unes tres hores precedit per una contundent xiulada per l'entrada del president Montilla. Llach va ser contundent amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó. Davant de gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l'actitud mediocre dels polítics amb l'estatut i va dir que feia vint anys que l'esquerra social europea havia renunciat a transformar la societat.El concert va ser un repàs en una primer part del seu darrer disc i. per continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de tota la seva trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant L'Estaca, Laura i Els Segadors, mentre ell marxava de l'escenari caminant entre els assistents i saludant tothom qui es trobava.El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència superior a mig milió de persones[2], s'edità en CD i DVD i es convertí en l'últim treball de Llach, encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el seu piano a petits teatres i col·laboracions puntuals.El desembre de 2007 va aparèixer un disc homenatge a Lluís Llach: Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi, on una selecció d'intèrprets internacionals canten en diverses llengües alguns dels clàssics del cantautor.-
COMMENTS