RAIMON

Nascut Ramón Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva (carrer que citarà en moltes de les seues cançons) el 2 de desembre de 1940, de jov...

Nascut Ramón Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva (carrer que citarà en moltes de les seues cançons) el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduïx en el món del disc i coneix les interpretacions de gent tan diversa com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.

Als vint-i-un anys es trasllada a València per estudiar història: és llavors quan descobrix la seua pròpia cultura i fa les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster, entre d'altres; abans, però, ja havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.
L'any 62, Raimon fa la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells a una taverna: Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit és immediat: Raimon sorprén per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i companyia, sinó de les classes treballadores valencianes. Molt ràpidament, el 1963 apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc: un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevindria un èxit de vendes inesperat.

Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà junt amb Salomé (que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors ministre espanyol d'Información y Turismo, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La cançó, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions que això comportava.

Immediatament aparegué el segon EP amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que fa Raimon, d'un poema de Salvador Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel seu subtítol, Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original: així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Se'n va anar i Diguem no perquè, si prohibien el disc, haurien de prohibir ambdós cançons.

El 1964 apareix un tercer EP del qual destaquen les cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra', A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», pressumiblement perquè que l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.

El 1965 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants; el mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publica un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a la que l'any següent esdevindria la seua dona (els temes són En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com).

L 'any següent té lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de la Nova Cançó), fa les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aïna cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindrà un enorme èxit gràcies especialment al seu contundent final: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble».
El 1967 fa al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català; també actuà a Cuba, Suïssa i altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, apareix l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: allò més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» ha de ser substituïda per «Gora gora».
El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.
Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només a França, amb temes inèdits fora d'eixa república com Contra la por.

Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes catalans del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi deIs diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà ho troba cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.

El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients -una cançó composta arran d'un altre recital especialment emotiu- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.

El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, i a l'any següent publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March (No em pren així, Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) i Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços); els texts originals de Raimon són T'he conegut sempre igual (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo), Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), Morir en aquesta vida (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Maiakovski), el tema sobre la trentena Amb tots els petits vicis i la superba cançó d'amor Com un puny (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'Amanda, versió valenciana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a la l'Autònoma de Barcelona on hi trobem diverses cançons inèdites a l'estat, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou el crit, Quan jo vaig nàixer i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra El meu poble i jo.

L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, Jo vinc d'un silenci, moment recollit en el documental La Nova Cançó de Jaume Casas. L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón Deportivo del Real Madrid, el primer d'abril el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'increïble ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta-mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava Inici de càntic en el temple) una grua elevà una enorme senyeraquatribarrada.

A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anva fugint més dels concerts multitudinaris i es negavà a «cremar-se» en actes organitzats per partits polítics. També començaria a actuar acompanyat per un contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.

Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.

Anys 80
Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desé disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonés per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprén en plena gravació-, la faena artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà amb comptagotes: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.

Raimon tardaria exactament una dècada en gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament que li anava com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».

Anys 90

L'any 1992 feia una nova gira pels Japons i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprendre a més d'u en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal.

El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns dihuit mil espectadors amb motiu del trenté aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren també molts artistes que han compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia i el mític folklorista nord-americà Pete Seeger; els convidats locals són Serrat (antic rival i amic reconciliat), Ovidi Montllor -poc abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida-, i Pi de la Serra. També hi actuaren el grup japonés Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la Lira Ampostina.

El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).

A l'inici del 97 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions dAusiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Sol·liloqui sol·lipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, havent refusat uns quants anys abans la Creu de Sant Jordi. Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya, on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA), on un sector del públic no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià» en recordant que la cançó País Basc fou prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmés per TVE, i el fet de la xiulada tindria un ressò notable.

A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg , una antologia raimoniana de vint-i-dos cançons amb la qual, rant a la fi de segle, Raimon ha demostrava la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.

El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La nova Integral també replegava les dos

COMMENTS

Nombre

- CHANSON,2,16J,6,CANÇÓ,8,CHANSON,4,EFAK,1,NC,5,NOVA,6,
ltr
item
LA NOVA CANÇÓ: RAIMON
RAIMON
https://bp1.blogger.com/_VJ9qBxMLNbI/R2QPC98AL-I/AAAAAAAAL7I/zvlt6oGr9jk/s320/raimon.jpg
https://bp1.blogger.com/_VJ9qBxMLNbI/R2QPC98AL-I/AAAAAAAAL7I/zvlt6oGr9jk/s72-c/raimon.jpg
LA NOVA CANÇÓ
https://jafudes.blogspot.com/2007/12/raimon.html
https://jafudes.blogspot.com/
https://jafudes.blogspot.com/
https://jafudes.blogspot.com/2007/12/raimon.html
true
6835208121032474872
UTF-8
Loaded All Posts Not found any posts MÉS MÉS... Reply Cancel reply Delete - Home PAGES POSTS MÉS... RECOMMENDED FOR YOU LABEL ARCHIVE SEARCH MÉS Not found any post match with your request Back Home Sunday Monday Tuesday Wednesday Thursday Friday Saturday Sun Mon Tue Wed Thu Fri Sat January February March April May June July August September October November December Jan Feb Mar Apr May Jun Jul Aug Sep Oct Nov Dec just now 1 minute ago $$1$$ minutes ago 1 hour ago $$1$$ hours ago Yesterday $$1$$ days ago $$1$$ weeks ago more than 5 weeks ago Followers Follow THIS CONTENT IS PREMIUM Please share to unlock Copy All Code Select All Code All codes were copied to your clipboard Can not copy the codes / texts, please press [CTRL]+[C] (or CMD+C with Mac) to copy